30 de maig de 2011

Exposició fotogràfica



Esteu tots convidats el 15 de juny, a les vuit del vespre a una copa de cava: els que no la vau poder veure a la UEC d'Horta i els que vulgueu repetir pel plaer d'estar entre amics.

24 de maig de 2011

ADAGIO




Angeleta et deia el pare de petita.
El crides ara que et sents sola
en un ample passadís d’incerteses.
Papa, papa... comences la cançó.
Una melodia lenta i trista
des d’un llit tan blanc com els treus cabells
Papa, papa... el crides a la porta del quiròfan.


Silenci.

Inicies la segona estrofa
quan arribes del no res,
despertant en una escletxa desconeguda.
Ai, ai, ai...
No han dit res?Que no han dit res?
Un, dos, tres, quatre,
Que feu ara? Què esteu fent?
Repeteixes cada vers una i altra vegada.
Un crescendo en el silenci de la nit.
Ui, passen coses molt estranyes!
Molt estranyes!
Un, dos, tres, quatre
I que maques que estan les nenes!
Com una balada suau
sento la cadença de la darrera frase musical:
“Estic cansada de no fer res...
molt cansada de no fer res…

Silenci absolut.

El pare et deu haver vingut a buscar,
tan cansada com estaves de no fer res,
i agafan-te de la mà t’ha acompanyat,
tancant el cercle,
al temps de la teva infantesa.

Cap altre nit t’he sentit cantar,
però dins meu ressonen les notes de la soledat més punyent.


Carme Gotsens










10 de maig de 2011

Desassossec


Desassossec de l’hora que s’acosta,
del moment que avança
quan encara no en sabem les paraules.
Neguit de la repetició que desconeixem,
del que sabem que sempre torna.

Per què cridar, si després del crit
ens trobarem en el mateix escenari?
Si el límit tornarà a marcar obstinadament
el territori de cadascú?

En tinc prou amb l'escalfor de les teves mans
per saber que estàs amb mi.

Carme Gotsens

9 de maig de 2011

Primer testamento




Te deix, amor, la mar com a penyora.
Carme Riera


Te dejo (aunque nada de todo esto me pertenezca),
el ansia de quererte hasta la muerte.
La que no podrá evitar que así lo haga,
porque así lo quieres tú... y amén.
El viaje escalonado hacia mi Itaca,
si no la alcanzo, sé que llegarás por mi,
como llegas siempre.
Los versos del armario,
la guitarra del altillo,
las canciones nunca escritas,
la voz que las cantara.
El levante y el poniente,
la mirada del que calla,
los olores de tu casa,
el silencio del que otorga.
La emoción del " hasta siempre ",
el reencuento cotidiano,
voy y vuelvo,
¡ no te vayas nunca !
...y la mar, como prenda, te dejo la mar, amor.




Txema Anguera


6 de maig de 2011