27 de novembre de 2012

Gent a la platja







La dona aparca el cotxe en un carrer vora la sorra.
Baixa i, a poc a poc, treu i desplega
la cadira de rodes. Després agafa el noi,
l'asseu i li col·loca bé les cames.
S'aparta uns quats cabells que li van a la cara,
i, sentint com li oneja la faldilla, va empenyent la cadira cap al mar.
Entra a la platja pels taulons de fusta,
però els taulons s'aturen a uns quants metres de l'aigua.
A prop, el socorrista mira el mar.
La dona aixeca el noi: l'agafa 
per sota els braços i, d'esquena a l'aigua,
camina arrossegant-lo mentre els peus
van deixant dos solcs tristos en la sorra.
L'ha dut fins on arriben les onades,
l'ha deixat a la sorra i torna enrera 
a buscar el para-sol i la cadira.

Els útims metres. Sempre falten
els maleïts, terribles últims metres.
Són aquests els que et trencaran el cor.
No hi ha amor en la sorra. Ni en el sol.
Ni en els taulons de fusta, ni en els ulls
del socorrista, ni en el mar. L'amor
són aquests últims metres. La seva soledat.


                                               Joan Margarit

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada